És una de les figures més representatives del pessebre català i forma part de la mitologia popular catalana. Apareix als pessebres del país a finals del segle XVIII, tot i que la figura no es fa popular fins al XIX. Joan Amades el situa com una figura obligada als pessebres del segle XIX (quan es representa amb un realisme molt intens i molt cru). Aquesta figura diu molt del sentit de l’humor escatològic dels catalans i del seny i la rauxa. Hom el relaciona amb el fet que el seu adob enriqueix la terra i proporciona prosperitat per a l’any següent. Segons la tradició, el caganer du barretina i fuma una pipa. Des de fa uns anys, hi ha una col·lecció de figures de guix del caganer, les quals representen personalitats i personatges de diferents àmbits que són d’actualitat. Es col·loca en un indret del pessebre on no pugui ser vist des de la cova, ni pels que van a adorar, ni pels que s’hi troben a la vora, ja que antigament era tingut com un desvergonyit i com un sacrilegi que la Sagrada Família hagués hagut de presenciar l’escena. Segons Amades, «la crisi espiritual que en certs aspectes va aplanar la gent durant els segles XVIII i XIX va originar una certa pobresa, de mal gust i de grolleria que van conduir a un ambient favorable a la creació d’aquest personatge i per l’acte que figura i representa.». El caganer no és, però, exclusivitat del pessebre ni del nostre país.
Font: Amades, Joan. El pessebre. Barcelona: Editorial AEDOS, 1959.
Fotografia: Museu del Joguet de Catalunya.
Grup Pessebrista de Sitges 